Wellington i estret de Cook: l'inici de la segona part...
Wellington és l'última població per on passen els regatistes de la Barcelona World Race rumb a cap d’Hornos i abans de superar el meridià de canvi de data. Si bé no és l'equador exacte de la regata, és la porta que obre el pas al Pacífic i a partir d’on els navegants deixen d'allunyar-se de Barcelona per començar a acostar-s’hi. Per la seva situació geogràfica a l'estret de Cook, on s'uneixen el mar de Tasmània i l'oceà Pacífic, pateix amb freqüència vents que superen els 50 nusos.
Parlar de Wellington, la capital de Nova Zelanda, és parlar de grans aventures oceàniques. No pot ser d'una altra manera per a una ciutat situada en un racó entre el mar de Tasmània i l’oceà Pacífic, a poques milles d'on convergeixen la feresa d'un dels mars més difícils de la terra i els 40 rugents. És, a més, la porta natural que marca la línia d'arribada del Trofeu de l'Índic, el tercer de la Barcelona World Race.
Els regatistes de tot Nova Zelanda són dels més valorats al món, tant en regates costaneres com en oceàniques. L'alt nivell dels seus arquitectes navals i drassanes són la causa que bona part dels velers de regates d'última tecnologia es construeixin en aquest país.
Ventosa i salvatge, hospitalària i bona amfitriona. Així és Wellington per als navegants oceànics. Però sobretot, màgica. Tant, que després de navegar uns quants centenars de milles i després de passar el meridià de canvi de data rumb al llegendari cap d'Hornos, els aventurers oceànics es veuen obligats a endarrerir 23 hores el rellotge per tornar a viure el mateix dia. És com si volguessin reviure i mantenir propers en el temps els instants viscuts en aquestes aigües mítiques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada